MISALUBA SEPTET toca en directe a la cloenda del Festival LEM 2008.
25 d'octubre a la Fàbrica Moritz, Ronda Sant Antoni, 39.
19h: Anna Blume Fan Club. En Pere Sousa farà de les seves.
20h: nosaltres fem de les nostres.
Entrada lliure.
jueves 16 de octubre de 2008
martes 1 de julio de 2008
He aconseguit pujar la maqueta a un servidor. Es diu goear.com i és com un youtube per mp3. Aquí teniu els links. Tanmateix, he afegit unes finestres a la franja dreta del blog on podeu sentir-les.
Digueu-me què us sembla!!
La llengua universal:
Record non stop:
Podeu revisar els textos a la primera entrada d'aquest blog.
miércoles 18 de junio de 2008
MOON IN JUNE
Aquest dissabte 21 de juny participem en un homenatge a Robert Wyatt al bar Heliogàbal. Serem MISALUBA, MIL PESETAS, JORGE CALVO, AIXÒNOÉSPÀNIC + XAVIER TORT + OLGA ÁBALOS
Bar Heliogàbal c/ Ramon y Cajal 80 (Gràcia) a les 22 h.
domingo 11 de mayo de 2008
sábado 10 de mayo de 2008
Un cop recuperat l'alè desprès de llegir l'article que va sortir publicat a El Mundo amb una entrevista que em van fer, segons la cual jo em dic Luis Quejido i faig Jazz del Delta i dic coses com "M'encanta sorprendre a la gent. Em surt de forma natural" (jo havia dit: "si al cap de dos minuts de sentir un tema nostre creus que estem cultivant un génere musical, jo m'encarrego de posar-ho en dubte a la part següent de la cançò") doncs vam sortir al escenari amb unes ganes bojes de tocar i destripar. A part d'un so extrany degut a les característiques de la sala, amb un sostre a deu metres del terra, i gràcies a la pericia y el empeño del company Christian, vam sonar, es va sentir, i segons sembla, es va entendre el que voliem fer. Va sonar contundent i intens, i això era el que jo volia per sobre de tot. Bé, jo tenia previst que el septet fos una formació circumstancial, limitada al projecte del Santa Mònica, però tothom, tots volsaltres, m'heu dit que seguim. Doncs endavant, que no pari la festa! Septet will strike again and again.
Gràcies a tots per venir!!
Lucas
Estic sentint una meravella: els the string quartets de Julia Wolfe. Baixeu-vos-ho ja.
Gràcies a tots per venir!!
Lucas
Estic sentint una meravella: els the string quartets de Julia Wolfe. Baixeu-vos-ho ja.
jueves 8 de mayo de 2008
Doncs bé, una matinada abans de fer el concert m'agafen pesigolles polèmiques.
El nom MISALUBA té un sentit no revelat fins ara: aquella gravació gloriosa del missioner belga amaga una obvia perversió cultural que, tot i representar la cara amable, no deixa de ser un significant ineludible de la invasió colonialista, encara que el resultat, i sobretot en aquest cas, la bellesa s'imposa al rerefons polític que la fa possible.
I es que em passa el mateix amb el Pop. Detesto la cultura juvenil i tot el que representa: em sembla que no és més que simplisme i ingenuitat; i la eterna repetició d'allò que ha funcionat.
Simplisme en la forma, ja que es presenta com un etern homenatge a la herència que es vol reivindicar mitjançant la pròpia obra, i ingenu respecte a les seves pretensions meta-artístiques.
Si la Misa Luba original es serveix de la sensibilitat musical per justificar una invasió i un expoli, jo em serveixo del Pop per destacar el seu poder i utilitzar-ho en contra seu. Bé, aquesta és la meva intenció, en tot cas.
És veritat que el Pop és poderós, i assimila qualsevol dissidència desde la seva pròpia arrel dialèctica. És per aquesta raó que pretenc posar-ho contra les cordes amb referències a la primera meitat del segle XX, quan la música popular no era carn de mercat i la sang manava de cada acord, de cada melisme.
El que vull dir en definitiva és que el Pop, ara mateix, només pot ser subvertit, subversionat, encara que al final tot quedi en Pop una altra vegada, però pitjor encara és complir amb allò que s'espera d'ell. No, això no. El Pop serà exclusivament una ciència de si mateix o no serà, al menys a partir d'ara, d'una vegada per totes. I es que portem 40 anys de Pop, i tota dissidència segueix patint una crítica ferotge desde una auto-anomenada modernitat que fa qualsevol cosa menys renovar-se.
En termes musicals (dictadura del estribillo), cinematogràfics (càmera en mà), gràfics (foto i text) assistim a una repetició de cànons auto-complaents que s'erigeixen com a única font de legitimació artística.
Aprofito per dir que Tarantino i Jarmush em fan fàstic quan no em fan pena, i que Franz Ferdinand és una caixa de pensions, i que tot allò que anomenem modern fa pudor de horchata. I que em perdonin els valencians...
(escric tot això sota la influència de Bukka White i una San Miguel de litre. Oh, què autèntic que sóc. Bé, unes mal anomenades Galletes Salades del Eroski també compleixen amb la seva funció)
Conclusió: pocs fenòmens contemporanis hauran tingut una vida tan llarga com allò que anomenem Pop. Sembla ser que encara hi ha una altra generació d'adolescents en minifalda que la reivindiquen desde la desafinació i el sentimentalisme post-Vietnam. Doncs bé, Nico desafinava però Nico va escriure els textos del Desertshore. Si som capaços d'escriure textos tan bells, doncs llavors a la merda el Pop i sa mare, perquè haurem fet quelcom de veritat, de sincer.
Lucas
El nom MISALUBA té un sentit no revelat fins ara: aquella gravació gloriosa del missioner belga amaga una obvia perversió cultural que, tot i representar la cara amable, no deixa de ser un significant ineludible de la invasió colonialista, encara que el resultat, i sobretot en aquest cas, la bellesa s'imposa al rerefons polític que la fa possible.
I es que em passa el mateix amb el Pop. Detesto la cultura juvenil i tot el que representa: em sembla que no és més que simplisme i ingenuitat; i la eterna repetició d'allò que ha funcionat.
Simplisme en la forma, ja que es presenta com un etern homenatge a la herència que es vol reivindicar mitjançant la pròpia obra, i ingenu respecte a les seves pretensions meta-artístiques.
Si la Misa Luba original es serveix de la sensibilitat musical per justificar una invasió i un expoli, jo em serveixo del Pop per destacar el seu poder i utilitzar-ho en contra seu. Bé, aquesta és la meva intenció, en tot cas.
És veritat que el Pop és poderós, i assimila qualsevol dissidència desde la seva pròpia arrel dialèctica. És per aquesta raó que pretenc posar-ho contra les cordes amb referències a la primera meitat del segle XX, quan la música popular no era carn de mercat i la sang manava de cada acord, de cada melisme.
El que vull dir en definitiva és que el Pop, ara mateix, només pot ser subvertit, subversionat, encara que al final tot quedi en Pop una altra vegada, però pitjor encara és complir amb allò que s'espera d'ell. No, això no. El Pop serà exclusivament una ciència de si mateix o no serà, al menys a partir d'ara, d'una vegada per totes. I es que portem 40 anys de Pop, i tota dissidència segueix patint una crítica ferotge desde una auto-anomenada modernitat que fa qualsevol cosa menys renovar-se.
En termes musicals (dictadura del estribillo), cinematogràfics (càmera en mà), gràfics (foto i text) assistim a una repetició de cànons auto-complaents que s'erigeixen com a única font de legitimació artística.
Aprofito per dir que Tarantino i Jarmush em fan fàstic quan no em fan pena, i que Franz Ferdinand és una caixa de pensions, i que tot allò que anomenem modern fa pudor de horchata. I que em perdonin els valencians...
(escric tot això sota la influència de Bukka White i una San Miguel de litre. Oh, què autèntic que sóc. Bé, unes mal anomenades Galletes Salades del Eroski també compleixen amb la seva funció)
Conclusió: pocs fenòmens contemporanis hauran tingut una vida tan llarga com allò que anomenem Pop. Sembla ser que encara hi ha una altra generació d'adolescents en minifalda que la reivindiquen desde la desafinació i el sentimentalisme post-Vietnam. Doncs bé, Nico desafinava però Nico va escriure els textos del Desertshore. Si som capaços d'escriure textos tan bells, doncs llavors a la merda el Pop i sa mare, perquè haurem fet quelcom de veritat, de sincer.
Lucas
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
